Quin camí tries?

La vida és un camí de llarg recorregut, que cal caminar ben atent si no vols viure la vida que els altres esperen que visquis.

Primer, amb molt d’amor, t’acompanyen en l’aprenentatge fins que et poses de peu i camines per tu sol. És en aquell moment on se’t posa un marc físic, mental i emocional amb el que viuràs la resta dels teus dies, probablement sense adonar-te’n.

Un cop ja has après que pots posar un peu davant l’altre i desplaçar-te, descobreixes que de tant en tant t’entrebanques i que cal posar-se en peu de nou. Els entrebancs són els justs per descobrir, que si, que hi ha una voluntat dins teu que fa aixecar-te de nou per seguir endavant. Quina força de voluntat veig en els nens, que no entenen de descans i que no es cansen de descobrir, comprovar, investigar, i repetir un cop rera l’altre el mateix joc amb un somriure als llavis. Ells si que en saben de viure el moment i saber-se eterns. Nosaltres si que en sabíem d’estar presents.

A vegades, depenent de la consciencia amb la que t’hagin acompanyat i les ganes que tu hi hagis posat, pots arribar a tenir una adolescència planera, encara que normalment camines a cegues d’una experiència a una altre. Almenys aquesta és la sensació que tinc jo de la meva adolescència. Tot un reguitzell de moments, bons i no tant, que em posaven un mirall davant en el qual no sabia veure-m’hi reflectit. Recordo les hores passades en converses que no acabaven o no volies acabar. No pel seu interès, sinó pel vincle emocional que sentia per la gent que m’envoltava. L’educació emocional rebuda tendia a 0, i te les havies d’apanyar.

Avui em comentava una coneguda que ella no tornaria de nou a l’adolescència ni en broma. Jo pensava, tan de bo jo si que pogués tornar-hi un moment per dir-me a mi mateix, para, respira i deixa’t sentir. És això el que vols?, n’estàs segur?, escolta el teu cor i analitza si aquest és el camí que et toca viure. No renego de res viscut, ha estat genial, però hi ha molts moments que el seguir el que la societat creu com a correcte m’ha desviat d’un camí autèntic i ple de reptes. I si, ja em sé el discurs que tot això era necessari per arribar on soc ara, però el discurs no em convenç.

Accepto allà on sóc, comprenc fins on he arribat, però sobretot, m’han omplert aquells camins que he emprès malgrat els dubtes dels que m’envoltaven. Aquella crida interna que em deia que anés cap a una direcció on ningú m’hi acompanyaria i on el respecte i la il·lusió em farien d’ombra, seguint-me a cada pas.

Surt del camí aparentment correcte de tant en tant, pregunta’t si fas allò que t’omple. Si estàs enquistat amb la cadira que t’atrapa. Si, la teva ànima vol volar més alt tot i que sigui feixuc. No vull dir que t’ho posis difícil, vull dir que et posis reptes on el cor et somrigui tot i que el camí tingui fang. És a través del fang que apareix la flor del lotus, bella i flamant com cap altre.

I, on sóc ara? buscant un mirall per veure’m per dins. Per adonar-me’n de si estic aprofitant el temps amb allò que em fa més autèntic. Preguntat-me de nou si això és el que vull, si n’estic segur, si això és el que el cor em diu que em toca viure.

I, certament, el ioga m’ajuda i m’acompanya en el procés.